Pràctica-8 Causalitat circular / Enfocament sistèmic

Aquest enfocament prové de dues teories que no són pròpies de psicologia, però s’utilitzen en ella. Aquestes dues teories són: la teoria general de sistemes i la cibernètica.

És un enfocament que trenca amb totes les teories anteriors, i trenca en alguns aspectes bàsics.  Les teories anteriors, ja sigui el conductisme o la psicoanàlisi, centren el seu focus d’atenció en un individu, una persona. En canvi, l’enfocament sistèmic es centre en els sistemes.  Un sistema és un conjunt de persones, és a dir, dues o més, amb unes determinades relacions  o vincles entre elles. Per tant, un sistema és un grup.

Exemple de sistema: una parella, un equip de futbol, un grup classe, una família...

Amb aquest enfocament les persones no són o no tenen el problema,  les dificultats que apareixen  poden ser manifestades en una persona en particular, no és degut a un trastorn interior d’aquesta, sinó que el problema o les dificultats són degudes a les relacions dins d’un sistema no saludable. Per exemple: en una família hi ha una persona que pateix anorèxia, això és un indicador de que les relacions dins aquest sistema ( la família) no són saludables, si el sistema es relaciona saludablement aquest indicador desapareix, per tant no s’ha de tractar a la persona en particular, sinó a tot el conjunt, a tot el sistema.

Per tant aquí veiem una de les diferències en els aspectes bàsics d’aquest enfocament amb les teories anteriors, ja que en les anteriors es tractaria a la persona que té el problema o pateix els símptomes, en canvi en el sistèmic no és la persona que té el problema sinó el sistema. (és com una cadena, si falla una peça falla tota.)

L’enfocament sistèmic, no considera que es puguin arribar a determinar les causes del comportament, ja que és tan complexa que es fa impossible.  A més diuen els sistèmics que no cal saber-la (la causa) per solucionar el problema. També diuen que la causa pot haver desaparegut i el comportament mantenir-se (procés de rutina).

Per tant, aquesta és una altre diferència, ja que en les teories anteriors si que importava trobar i saber la causa del problema, és a dir, si que buscàvem el perquè.(Causalitat lineal A→B)

En l’enfocament sistèmic, no importa saber la causa, és a dir, el perquè. Signo que el que és rellevant és el com. (Causalitat circular A↔a ) Exemple: qui va ser primer l’ou o la gallina?

Aquest model  de causalitat circular, dins d’un sistema ens explica la formació i les dificultats d’aquest. Quines interaccions hi ha, etc. La qüestió és veure com funciona el sistema per poder trencar-lo allà on no vagi bé, és a dir, on no sigui saludable.

Les seqüències de relació poden ser: 
1. Constructiva o saludable

2. Destructiva o insaluble

Les relacions saludables són les que interessa fomentar i les insalubles abolir-les o trencar-les.

L’Ernest també ens va parlar de la iatrogenia. Ens va dir que aquesta  són els efectes secundaris deguts a la intervenció.

(Si aneu al moodle de la udg a fonaments de psicologia podeu trobar un video d'una conferència sobre aquest tema que fa uns mesos en Manuel de Gracia va penjar.)

La paraula iatorgenia deriva del grec: iatos (metge) i genia (origen). Segons els diccionari de la Real Acadèmia de la llengua espanyola: Dícese de toda alteración del estado del paciente producida por el médico"

Hipocrates, però ens recorda que al optar per un tractament la nostra primera consideració és la d’evitar el dolor: "Priman non nocere". Oria de l’enfocament sistèmic

Per això, cal tenir en compte que la intervenció d’un psicòleg tampoc és innòcua, sinó que té uns efectes, ja siguin positius o negatius però provoca efectes. La intervenció i la no intervenció també provoca efectes. Són les solucions que es volen aplicar les que acaben agreujant, mantenint o generant el problema. Per això hi ha professionals dins de la teoria de l’enfocament sistèmic que com saben que causen efectes si realitzen 10 intervencions i no és mostra cap canvi pleguen, ja que consideren que formen part al manteniment del problema dins del sistema. (teràpia estratègia breu).

Gregory Bateson  : enllaç on es pot trobar una mica més sobre bateson: http://www.campodepsicologia.com/cdp83.htm

Bateson era antropòleg, va estudiar les diferents cultures. Aquest va definir les relacions simètriques i les relacions complementàries dins dels sistemes, aquestes poden ser constructives o destructives.

Relacions simètriques, en les que es dóna una interacció semblant (escalada o desescalada) i potser de tipus constructiu (persones que s’ajuden) o destructiu (discussions).

-Relacions complementàries, en les que es dóna una interacció diferent (diferents rols) i també potser de tipus destructiu o constructiu. Aquesta últim enriquirà a tothom.

PRACTICA

Grup: Oriol, Elias, Loudres i Mª Angels.

Elabora 4 seqüències de causalitat circular per cadascuna de les 4 modalitats de relació enumerades anteriorment.

Exemple:

   La mare pregunta al nen→el nen menteix

           ↖  La mare no se’l creu     ↙

REFLEXIÓ:

Mai havia sentit a parlar de l’enfocament sistèmic en si, per això crec que m’ha cridat força l’atenció aquest mètode de veure les coses. Penso que és molt interessant i bo pensar que no és l’individu el que té el problema, sinó que és l’ambient en el que aquest es mou i les relacions que aquest té.

Per altre banda, penso que no tractar l¡’individu que té el problema i tractar al sistema està bé, però crec que s’ha de tractar aquest individu, el que té el problema o el que ens a mostrat els símptomes, ja que penso que és molt important arribar a saber la causa de perquè es comporta d’aquesta forma, per això discrepo amb aquesta forma d’enfocar les coses, ja que com he dit no busquen la causa, aquesta no és important, sinó que busquen el com, que jo no me’l passaria pas per alt, però crec que és rellevant trobar la causa.

Alhora també crec que s’ha de tenir en compte que cada persona pot interpretar una situació d’una manera o d’una altre i que només mirar el sistema no ens ajuda, ja que és important saber com cada persona interioritza les coses, cada un de nosaltres tenim una realitat o una altre.

Quan estàvem fent la practica en grup, és a dir, buscant els exemples per cada una de les situacions, jo i els meus companys ens varem adonar de que depèn molt de com continuí aquesta relació serà constructiva o destructiva. M’explicaré.

En l’exemple de relació complementaria constructiva, en el que un nen té deures de l’escola  i el pare l’ajuda, l’hem posat com a relació constructiva, però això dependrà de com sigui aquesta, ja que si el pare és el que fa els deures sense que el nen tingui la mínima atenció cap a ell o el pare no deixa que aquest u faci una mica sol, aleshores el nen no aprendre res i sempre que tingui deures li dirà al seu pare que els faci, però si per contra el pare el que fa és ensenyar-li al seu fill a fer les coses, aquesta relació serà constructiva ja que el fill aprendrà a realitzar els deures i només preguntarà al pare allò que no sàpiga fer.

Per acabar crec que és molt rellevant donar-li importància a l’entorn de la persona afectada, i sobretot saber quines relacions té i com són, però per mi amb això no n’hi ha prou. També em va sobtar el fet de que hi hagi teràpies que tinguin un màxim de sessions amb el pacient, ja que trobo que és com posar-se molta pressió .

Pràctica 7- Actituds Rogerianes. L’empatia.

En la darrera classe l’Ernest va continuar parlant de la psicologia humanista, o tercera gran força, dins d’aquesta destaca el teòric Carl Rogers, aquest igual que Maslow creia que dins les persones hi havia una tendència innata   a l’actualització, és a dir, al desenvolupament progressiu hi ha la superació constant, si es troba en les condicions adequades.

Carl Rogers (1902-1987). Psicòleg clínic estatunidenc, un dels autors més citats juntament amb Ellis. Va ser el primer en plantejar-se entrar en una sala de teràpia una càmera de vídeo i realitzar un estudi científic dels processos d’aquesta.

En alguns dels llibres de Rogers com per exemple “el del processo de convertirse en persona” es pot apreciar la hipotesi: : "Que el individuo tiene la capacidad suficiente para manejar en forma constructiva todos los aspectos de su vida que potencialmente pueden ser reconocidos en la conciencia" (Rogers, 1972, 1978).

El procés de convertir-se en persona seria la relació següent:  

1.        Deixar d’utilitzar màscares.

2.      Deixar de sentir els “has de...”

3.      Deixar de satisfer expectatives imposades.

4.     Deixar d’esforçar-se per agradar als altres.

5.      Començar a autorientar-se.

6.     Començar a ser un procés.

7.      Començar acceptar la seva complexitat.

8.      Començar a obrir-se a l’experiència.

9.     Començar a acceptar als altres.

10.  Començar a confiar en un mateix

Amb això vol dir que a les persones no se’ls hi havia d’explicar com o en quina direcció havien de créixer, sinó que en l’interior de les persones ja hi era, només calien les condicions òptimes o idònies perquè es puges expressar. Un exemple seria el d’una olivera, amb l’olivera no se li ha d’explicar com créixer, però si podem fer que sigui més maca, posant-la en el lloc adequat, la terra adequada, adob, etc. És a dir, que tingui les condicions optimes perquè creixi millor.)

A  diferencia de Maslow i els seus descendents que parlaven de factors higiènics, Rogers es centra en les condicions optimes, ell diu que hi ha relacions saludables i insolubles i també contextos saludables (facilitador) i d'altres contraris al desenvolupament de les qualitats humanes.(desfavorable). Famílies favorables i desfavorables, escoles, amics, i totes les relacions en general.

Així que per Rogers les condicions que afavorien al creixement i desenvolupament humà eren tres, anomenades les tres actituds bàsiques, les quals la persona ha d'experimentar (bàsiques i suficients), són  ambients de relació favorables a que la persona creixi i es desenvolupi. Són un tipus d'actituds que l'altre a de viure perquè un es pugui desenvolupar. Actituds que un professional de la psicologia a de viure per ajudar les persones que acudeixen a ell.

Per Rogers aquestes actituds generaven coneixement a tothom.

3 actituds bàsiques:

1) Acceptació incondicional: acceptar les persones pèl que són, éssers humans, més enllà de la seva condició de si tenen més o menys, més enllà de la raça o els estudis...Distingint però que una cosa és la persona i l’altre les coses que fa. No tenir prejudicis sobre la persona en si. Distingint el que fa i el que és per si mateixa, apreci positiu cap al altre

2)Comprensió empàtica: capacitat de posar-nos en la pell de l'altre, intentar veure el món des del punt de vista de l’altre, entendre la seva forma de pensar, el que sent...Posar-se en els mocasins de l'altre (deien els indis).  Entendre els significats que l’altre li dóna a determinades coses. (t'entenen amb profunditat).

 Rogers diu que amb un minut al any de comprensió empàtica profunda ni ha prou. (identificació amb l'altre, segons Rogers només ho sents, és de l'altre no t’ha de inhabilitar, només serà possible si l'altre té la sensació de que l'entens. És a dir, que l’entenem amb profunditat però no ens quedem amb els seus problemes.)

3) Autenticitat,Congruència i coherència:  actitud de sentir pensar i actuar sense contradiccions.

Amb Carl Rogers ja no es parla de pacients, tampoc vol dir consells, ja que ell no es considera un expert, amb Rogers tenim un enfocament no directiu o enfocament en la persona, per Rogers ja no són pacients sinó clients.

Després d’haver entès les 3 actituds bàsiques d’un bon especialista en psicologia o d’un bon terapeuta, diria que crec que és una mica impossible arribar a tenir-les com va dir l’Elias a l’aula, l’ empatia ens impossibilita ajudar, prejudicis en tenim molts, i de contradiccions també.

Reflexió del documental pensant amb els altres:

Aquest  documental es va transmetre en el programa 60 minuts de tv3. Aquest ens mostra una escola japonesa en la qual el mestre dóna lliçons d’una manera diferent a la nostra, és un càntic a la vida i a la manera d’aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares. El mestre Toshiro kanamori, és un mestre diferent al que nosaltres estem acostumats a veure o tenir, aquest és un enamorat de la seva feina en la que intenta conjugar dues coses: l’aprenentatge i la diversió, així els nens poden aprendre sense avorrir-se.

 Durant el vídeo com he dit em va  cridar molt l’atenció  la manera d’actuar del professor, ja que té una forma de donar classe molt diferent a la nostre  i alhora molt  interactiva. Durant el transcurs del documental  em vaig adonar que els alumnes del mestre Toshiro tenien una cosa  molt clara, que era que anaven a l’escola per ser feliços.  També que havien d’entendre els altres de debò, el mestre Toshiro kanamori que ja era per segon any consecutiu tutor d’aquests alumnes utilitzava un recurs  molt bonic segons el meu punt de vista, el qual era la utilització d’una llibreta en la que els nens i nenes escrivien els seus sentiments, emocions o allò que els passes pèl cap. Cada dia dos nens diferents l’agafaven i se l’enduien a casa per tal d’escriure-hi i al dia següent llegir-ho a l’aula davant de la resta de companys. 

Per mi és una forma d’intentar que els alumnes s’apropin més uns als altres i s’avinguin. També és una manera de generar empatia, ja que per exemple en un moment del documental un nen en la llibreta ens explica que se li acaba de morir l’àvia, després de llegir-la a classe , la resta de companys ens expliquen els sentiments que els ha provocat, molts dels nens ens expliquen que a  ells també se’ls ha mort algú estimat al llarg de la seva vida, d’altres més emocionats ens mostren els seus sentiments amb llàgrimes i d’altres només escolten en silenci mentre van reflexionant.  És aquí quan una de les nenes de l’aula ens explica una cosa que mai havia dit a cap dels seus amics, i és que tenia por de que la deixessin de banda o de que es riguessin d’ella, aquesta nena se li va morir el pare quan tant sols tenia tres anyets, i gràcies a la carta del nen que se li acaba de morir l’àvia, aquesta alumne a pogut expressar sense por el que ella feia tan temps tenia amagat.

Destacaria també una definició que fa el mestre d’empatia la qual diu així: deixa que la gent visqui al teu cor, quant la gent t’escolta de debò viu sempre en el teu cor.

Per això quan els alumnes del mestre ens llegeixen les cartes i els demes escolten si ho fan de debò llavors és quan s’està generant empatia, per això diu el mestre que les cartes són tant importants.

Una altre lliçó que el mestre dóna als seus alumnes és que han de valorar i els ha d’importar la vida i l’alegria, mostrant la seva personalitat més espacial dia a dia. Vol que els seus nens donin tots els seus factors forts i que els vegin i també que els observin a la resta de companys.

Una frase que em va agradar molt del mestre és :Si una persona no és feliç ningú serà feliç.

Hi ha més aspectes que em van cridar l’atenció: quan el mestre els vol fer adonar de que no està bé insultar o deixar de banda als altres per ser més intel·ligents o quan els alumnes construeixen una espècie de barca i n’hi ha un que es porta malament a l’aula i el mestre el castiga, com de seguida un dels companys parla per defensar-lo i llavors més nens el defensen i així aconsegueixen que el mestre no el castigui, etc.

La meva opinió és que aquest documental està molt bé i és interessant i útil de veure’l. Crec però que els nens per l’edat que tenen fan unes reflexions molt tècniques i actuen d’una forma molt bonica que sembla que  no pugui ser veritat. Crec que la forma d’educar del mestre és molt bona, però alhora em sembla impossible ja que els nens normalment no es porten tan bé com en el documental. Tot i això crec que tothom l’hauria de veure ja que dona unes lliçons molt útils i maques per a la vida.

Practica 6- Necessitats humanes:

En la darrera classe l’Ernest ens va començar a parlar de psicologia humanista, així que vam deixar de banda el conductisme i la psicoanàlisi.

La psicologia humanista és una nova manera de veure i enfocar el coneixement, aquest va sorgir al segle XX entre les dècades dels anys 40 i 50, és una de les forces de la història de la Psicologia, més concretament la tercera gran força.

Va sorgir com la interacció del conductisme (seguint el seu camí al cognitivisme)  i la psicoanàlisi que tenien algunes bases semblants tot i ser teories oposades. Aquests dos models excloïen conductes i coneixements que també eren importants i formaven part de la naturalesa humana com; la alegria, la generositat, els gestos de bondat,etc.  

Els psicòlegs que en un principi havien treballat amb animals (psicòlegs humanistes), tot d’una es revolten contra aquests dos models establerts (psicoanàlisi i conductisme) i defensen un nou model de persona.

La psicologia humanista vol posar de manifest els seus aspectes existencials, considerant- la com un tot, no com s’havia fet fins ara, que es reduïa la persona ja fos en els seus aspectes negatius o només en allò observable.  Per això és tant important en la psicologia humanista les emocions i tot allò que no és verbal.

Abraham Maslow i Carl Rogers són dos dels teòrics més important en la psicologia humanista. Aquests van defensar un model de persona amb una tendència innata a la realització, al coneixement amb caire positiu, bo.

En aquesta pràctica però ens  centrarem en Maslow, així doncs aquest parla d’autorealització i de necessitats.

Maslow ens defineix necessitat com  tot alló que sinó es satisfà la persona es mor o es posa malalta. També cal destacar les falses necessitats o pseudonecessitats que sinó es compleixen la persona ni mor ni es posa malalta, és a dir, no provoquen cap mal físic i es solen confondre amb les necessitats bàsiques. Un exemple de pseudonecessitat o falsa necessitat seria la publicitat alhora de vendre’ns algun producte.

El model de Maslow es basa en la classificació de les necessitats humanes (títol de la pràctica).

Hi és aquí on trobem la famosa piràmide de Maslow, actualment encara s’utilitza. La teoria de Maslow és pràctica.

A part de la piràmide Maslow juntament amb Rogers ens diuen que hi ha ambients favorables al desenvolupament de les persones i d’altres insolubles ( no favorables).I segons Maslow també hi ha ambients espiritualment favorables al creixement.  

En essència la persona ja té la llavor del que pot arribar ser. Una persona que pot complir les seves necessitats serà altruista, amable... En canvi una que no les pot assolir no es comportarà amb humilitat.

Aquesta piràmide sol constar dels 5 ítems que es poden observar però també se'n poden trobar de més complexes i amb diferent orde.  Així doncs, al primer pis trobem les necessitats necessàries per viure, entre el segon, el tercer i el quart, aproximadament, hi ha les necessitats psicològiques que consten del sentiment de sentir-se segur, sentir-se estimat i acceptat per els demés i sentir-se bé amb un mateix. I per últim trobem la necessitat més espiritual, l'autorealització, al qual molt poca gent hi arriba. A cada un d'aquets nivells se l'hi podria associar alguna patologia, però d'una manera ambigua. Per exemple, per la seguretat podríem trobar un trastorn d'ansietat o obsessió, d'amor i pertinença. Pel que fa a l'últim pis també cal dir el que Maslow anomena com a experiències cimeres, que són aquells moments puntuals d'extrema felicitat on tot sembla que estigui bé i que tingui sentit. És clar que tothom té, de tant en tant, aquestes experiències i el fet de trobar un sentit a la vida i de maximitzar el nostre potencial, és a dir, de realitzar-se a un mateix, fa que s'arribi al pic màxim d'aquestes experiències.

Maslow a partir de la piràmide de les necessitats va realitzar la teoria de la motivació en la qual hi ha els factors motivadors i els higiènics.

Els factors motivadors segons Maslow són els que determinen la satisfacció d’un mateix al realitzar alguna cosa.

Els factors higiènics són aquells que estan relacionats amb el context en el qual es troba i el tracte que rep dins d'aquest context.

Així que la piràmide de Maslow seria així:

La piràmide de necessitats il·lustra la teoria de les necessitats de Maslow.

Si ens comportem amb l’objectiu de satisfer necessitats

A.    Comportaments Constructius s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica i tothom en surt beneficiat.

B.      Comportament Destructius s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica però algú en surt perjudicat.

C.    Comportament Fallit No s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica.

LA PRÀCTICA: amb Marta Tejeda i Ruben López

Dels 5 nivells de la piràmide jeràrquica de necessitats humanes de Maslow, busqueu:

-          Un exemple de Comportament Constructiu.

-          Un exemple de Comportament Destructiu.

-          Un exemple de comportament Fallit.

Nivells:

1. Fisiològic:

- CC: Una persona te gana i va a un restaurant a menjar. Tothom surt beneficiat.

- CD: Una persona té molta set, i roba una ampolla d’aigua. Assoleix l’objectiu però algú surt perjudicat.

- CF: Un nen petit demana  un joc nou a la mare i la mare li diu que no i el nen diu: Ara m’enfado i no respiro!

2. Seguretat:

- CC: Fiques una alarma a casa, per saber que quan arribis continuaràs tenint-la  i ningú l’haurà robat.

- CD: No abandonar mai la moto per por i per tal de no perdre-la

- CF:  Per por a perdre la moto, no la compraràs.

3. Amor i pertanyença:

- CC: Aconseguir un amic a partir de la confiança i de donar i rebre.

- CD: Aconseguir un amic, al qual l’utilitzes tan sols per la necessitat. Ell surt perjudicat.

- CF:  Tens problemes amb el teu pare i no el vas a veure per no discutir.

4. Afecta/ Autoestima:

- CC: Arreglar-te al nas del qual sempre has tingut un gran complexa a traves de la cirurgia estètica per millorar la teva autoestima, tothom surt beneficiat.

- CD: Per pujar ka teva autoestima critiques els demés, aconsegueixes l’objectiu de pujar l’autoestima però la resta de gent surt perjudicada.

- CF: Per pujar l’autoestima i sentir-te bé deixes de menjar i caus en l’anorèxia la qual cosa et portarà a no aconseguir mai l’objectiu.

5. Autorealització:

- CC: Un noi suspèn un examen, estudiarà molt per la recuperació per tant aconseguirà l’objectiu d’aprovar l’examen. Ningú surt perjudicat.

- CD: Una persona que es guia per la seva ètica  i els seus ideals sense tenir en compte ni escoltar l’ètica i els ideals dels demès.

- CF: Un noi suspèn un examen, i donarà la culpa el professor, no assolirà l’objectiu d’aprovar l’examen.

REFLEXIÓ:

Després d’haver realitzat la pràctica veig que la teoria de la motivació és coherent i que és relaciona amb la piràmide de Maslow perfectament. Crec que la piràmide de Maslow tothom qui  més qui menys sap que és, ja que  és força famosa, tot i així no estic del tot d’acord en la forma en que l’autor, és a dir, Maslow la va realitzar, ja que penso que depèn molt de la persona perquè una necessitat vagi primer o segon, crec que ningú a arribat a l’autorealització, vull dir que és molt difícil viure sempre al cim de la piràmide ja que la vida dona moltes voltes i moltes vegades canviem nosaltres el nostre punt de mira. No crec que les experiències cimeres durin tan sols un moment, penso que tots un dia o altre ens em pogut arribar a sentir autorealitzats i no tan sols ens a durant un instant, sinó que pot ser dies, mesos o fins i tot anys.

PRACTICA 5- Pasión secreta

Aquesta practica consistia en mirar la pel·lícula de Freud la pasión secreta i abstreure allò que ens sembles més interessant i fer una recerca. La pel·lícula no la vam poder acabar de veure ja que és molt llarga, però jo  ja la havia vist al institut quan feia primer de batxillerat a la matèria optativa de  psicologia. Penso que és una pel·lícula molt maca i interessant. Crec que dos dels conceptes més importants són la histèria i la hipnosi i també els mecanismes de defensa, ja que tota la pel·lícula gira entorn aquests.  

Freud, pasión secreta, dirigida per John Huston, es centra en 5 anys de la vida del protagonista, és a dir, Freud, els anys van ser aproximadament del 1885 al 1890, quant la medicina tradicional es negava a tractar de cara la histèria i el creador de la psicoanàlisi començava endinsar-se en els laberints metodològics de la hipnosi.

La pel·lícula comença mostrant-nos un Freud seguidor de Meynert, el qual és un metge molt tradicional i científic i només creu que la psicologia pot estudiar allò observable, per tant no creu en les paràlisis histèriques, sinó que són les pacients que ho fan veure.  Freud no hi està d’acord i decideix marxar a França amb Charcot el qual si creu en les paràlisis histèriques i mostra com es poden curar mitjançant la hipnosi.  Aquest moment de la pel·lícula em va cridar molt l’atenció, ja que Charcot mitjançant dos pacients demostra que mitjançant la hipnosi podem crear o desfer paràlisis. Llavors Freud recolzat per Breuer utilitza el mètode catàrtic, per tractar les paràlisis histèriques, és a dir, els seus pacients.

http://www.youtube.com/watch?v=Wtgnx3GsDd8

Mitjançant aquest mètode es feia recordar allò que havia estat bloquejat o reprimit en l’inconscient, per tal de que arribes al conscient i així el símptoma (paràlisi) desapareixia.

Llavors apareixen diferents casos de paràlisis en diversos pacients, la Cecily pacient de Breuer al principi ens mostra molts tipus diversos de mecanismes de defensa. Però un pacient que em va cridar molt l’atenció és Carl Von Sclhosser, el qual patia el complexe d’Edip, una de les fases de la sexualitat descrita per Freud, la qual tracta de que els nens entre 3 i 5 anys “s’enamoren dels seus progenitors”.  

La pel·lícula continua, es resolt l’enigma de la malaltia de Cecily i el propi trastorn de Freud. Freud torna a Viena i exposa els seus avanços mèdics , es genera un gran escàndol  ja que ningú  és creu el que diu, i Breuer tampoc està del tot d’acord amb les idees freudianes (teoria de la sexualitat, libido).

La pel·lícula acaba amb el fracàs extern o social i el triomf íntim i personal del protagonista.

Com ja he dit se’ns demanava que ampliéssim algun  dels conceptes vistós en la pel·lícula, jo en el meu blog ja vaig fer una petita ampliació de les teories de Freud i la psicoanàlisi, ami personalment em crida molt la atenció la interpretació dels somnis, per això tornaré a parlar-ne.

Els somnis:

Tradicionalment, s’han atribuït poders màgics als somnis o bé s’han considerat visions que anunciaven el futur. Des de la cultura grega amb els oracles o la cultura jueva amb els somnis d’inspiració divina, les persones han tingut un respecte sagrat pels somnis.

Freud va donar una nova visió del sentit del somni a partir de la seva experiència clínica. Segons Freud els somnis són manifestacions de l’inconscient i per tant són un camí privilegiat per conèixer l’inconscient de les persones. Sovint els somnis són desitjos de l’inconscient, de l’allò, que no poden ser acceptats pel jo o pel superjò. En aquesta senzilla estructura, els somnis representarien els desitjos no satisfets durant la vigília. Però normalment els somnis són més complexos.

Cal distingir entre dos aspectes dels somnis: el contingut manifest i el contingut latent.

 El contingut manifest és allò que recordem d’un somni: situacions entranyes, inconnexes, sense lògica, que poden ser agradables o desagradables.

El contingut latent són realment els desitjos de la persona que volia manifestar el somni. És a dir, que els somnis són manipulats, transformats o tal com es diu en psicoanàlisi censurats pel jo i el superjò.

Allò que somiem, contingut manifest, és diferent allò que realment significa el somni, contingut latent. Aquesta circumstància fa que calgui interpretar els somnis per tal de conèixer què ens vol dir la persona amb aquest somni. Per poder interpretar un somni, cal conèixer en primer lloc la vida de la persona, quins fets importants ha viscut, quines persones l’envolten, etc. Aleshores el psicoanalista ha de relacionar el somni amb la vida de la persona i buscar-li un sentit. Una eina que pot ajudar al terapeuta és el fet que els somnis utilitzen símbols descriptius. Per exemple, una casa que representa el cos humà, els pares es presenten com a reis i reines, l’aigua que simbolitza el naixement, objectes que representen els òrgans sexuals masculins com pals, claus, ganivets, o femenins com bosses, caixes, portes, etc. Molts d’aquests simbolismes són característics de contes, la mitologia i el folklore i cal utilitzar-los amb molta prudència per què sovint un mateix objecte o situació pot simbolitzar coses diferents. Al capdavall, la interpretació d’un somni es basa en la capacitat d’anàlisi del psicoanalista i en el coneixement que tingui de la biografia del pacient.

S. Freud utilitza la interpretació dels somnis (la narració d’aquests) per tal de tractar les paràlisis histèriques, ja que el somni és el camí del inconscient per arribar al conscient. Charcot utilitzava la hipnosi per tractar les paràlisis histèriques, portant al pacient a un estat de consciència disminuït, mitjançant la interpretació dels somnis Freud intentava descobrir on era el trauma per tal de que la pacient afrontes aquest trauma i el fes conscient i així desapareixes la paràlisi. La persona integrava o acceptava en la consciència un record guardat en l’inconscient i el símptoma (paràlisi) desapareixia.