PRÀCTICA 2. Dessensibilització sistemàtica

L’Ernest  va començar la classe fent un petit resum  de la classe del dilluns anterior.

Així que ens va explicar que al 1879, Wunt va estudiar l’estructura de la ment (estructuralisme). A finals del segle XIX, W. James es dedica a estudiar les funcions de la ment (funcionalisme). Durant aquest temps es descrivia la psicologia com l’estudi dels estats de consciència, però a finals de segle XIX  i inicis de segle XX amb J. Watson hi va haver un salt en el temps i amb el conductisme es trencar amb aquesta definició de psicologia.

El conductisme deia que la psicologia nomes podia estudiar els comportaments o conductes observables.

Watson és basa en el conductisme clàssic: estímul-resposta. Aquest es basa en l’aprenentatge per associació. Mitjançant un seguit d’experiments Watson va demostrar com es poden crear les fòbies. Per exemple: un soroll fort ( estímul) la resposta és un espant. Watson associa un soroll fort amb un peluix blanc (estímul) la resposta és un espant (por). Per tant la persona  ara tindrà por els peluixos blancs.

El condicionament clàssic té origen amb I. Paulov que va fer experiments amb gossos per mirar el seu comportament.

Més tard Skinner continua  experimentant amb el conductisme, però aquest es basa en el condicionament operant : estímul-resposta-conseqüència. Aquest es basa en l’aprenentatge per les conseqüències. Aquest va veure que una resposta es repetiria més o menys segons la conseqüència d’aquesta.

Desprès d’aquesta explicació vam arribar a un nom, el de Mary Cover Jones, aquesta va demostrar que les fòbies es poden deixar de tenir, una forma d’aconseguir-ho és amb la dessensibilització sistemàtica. Mary Cover Jones, creia que igual que podíem aprendre a tenir fòbies, també podíem desaprendran.  Només calia presentar allò que fa por en estat de relaxació i aquest passarà a deixar de fer por de mica en mica.

Una definició tècnica seria: la dessensibilització sistemàtica és un mètode psicoterapèutic dins el marc de les teràpies cognitivo-conductuals, l'eix fonamental del qual és l'aproximació successiva del subjecte a contextos (de més o menys intensitat) que li poden produir malestar físic i/o psicològic fins que, de mica en mica, el malalt ja no mostra cap mena de símptoma davant l'objecte que anteriorment li provocava ansietat. 

La practica anomenada dessensibilització sistemàtica, consistia en que amb deu passos aconseguíssim fer desaparèixer una de les dues fòbies següents:

1-   Un nen de set anys està mirant la televisió amb la seva avia i  veu l’accident d’un autobús en el qual moren moltes persones, aquest nen el dia que ha de pujar un autobús no vol, ja que li té por.

2-   Una nena a la que li a picat una abella, un dia al col·legi s’adona que el pati està ple d’abelles i se’n va corre’ns cap a classe i no vol sortir a jugar amb les seves amigues, tot i ser obligada.

El meu grup per realitzar aquesta pràctica està format per:la Roser Pèrez, la Jackelin Lozano i jo. Nosaltres em escollit el cas 2, el de la nena que té por a les abelles.

Els deu passos a seguir:

1-   Dibuixar una abella tal i com ella la veu.

Així podrem veure quina visió té ella d’aquesta, i saber com enfocar els passos següents.

2-   Mirar els dibuixos animats de “l’abeja maya”, portar-li un peluix o joguina d’aquesta.

Així es sentirà més propera a elles, s’adonarà de que no són dolentes, i que també juguen, tenen família i amics.

3-   Observar fotografies d’abelles reals.

Perquè pugui percebre l¡aspecte real d’aquestes, com són...

4-   Mirar documentals sobre aquestes, explicar que fan, com s’organitzen, i a ser possible portar mel perquè la tasti i jugui amb ella.

Així podrà passar-s’ho bé amb la mel fabricada per aquests animalons que tanta por li fan. Veure com hi ha persones que treballen amb abelles dia a dia.

5-   Portar una abella dins d’una capsa de vidre perquè la pugui veure de ven a prop.

Podrà observar-la de ven a prop i veure com aquesta és inofensiva.

6-   Anar a l’aula més propera al rusc d’abelles del pati, perquè vegi com els nens i nenes juguen a prop.

Així veurà com els seus companys juguen sense cap tipus de problema, i que les abelles no els molesten.

7-   Anar aquesta aula i que la nena obri la finestra.

És un pas important, ja que la nena no volia anar al pati per por a les abelles si aconseguim que obri la finestra més propera al rusc estarem a prop de que la nena pugui sortir al pati sense cap mena de por.

8-   Sortir al pati, lluny de la zona del rusc, acompanyada.

Aquest també és un pas rellevant ja que si surt el pati tenim molt de guanyat. Si aconseguim aquest pas, els dos següents segurament seran molt fàcils d’aconseguir.

9-   Sortir al pati acompanyada a jugar.

10-               Sortir al pati a jugar, sola.

Sempre abans de realitzar un pas la nena haurà d’estar relaxada, per tant utilitzarem tècniques de relaxació. Si aquesta mentre s’està fent un dels passos s’angoixa, deixarem el que estiguem fent per una altre sessió. Com no podem percebre com reaccionarà la nena davant de cap de les 10 fases anomenades no podem saber si el procés que hem realitzat és adequat o no, per tan penso que si el portéssim a terme hauríem de seguir l’ordre establert, primer el pas 1 desprès el 2, i així successivament ¡ que mentre el realitzéssim podríem afegir les modificacions necessàries perquè la nena pogués deixar de tenir fòbia aquests animals.

Petita reflexió:

La dessensibilització sistemàtica és una teràpia per tractar les fòbies que crec que és força interessant, no se fins a quin punt pot arribar a ser útil. Ja que hi ha persones molt propenses a tenir fòbies o que tenen una fòbia des de fa molt de temps i potser seria una mica difícil treure-li mitjançant aquest tipus de teràpia. M’agradaria saber quins tipus de teràpies hi ha per tractar les fòbies a part d’aquesta.

Em va sobtar quan a l’aula vam dir que hi havia pors evolutives, com la por a la foscor, a la mort, als monstres, etc. Mai m’hi havia parat a pensar.

Crec que és veritat que molts podem arribar a tenir fòbies per influencia del nostre entorn, dels nostres pares o germans, com vam dir a l’aula. Per exemple jo de petita no tenia por als gossos i sempre i jugava quan en veia un, però la meva mare un dia anàvem caminant pel carrer i en vam veure un, ella es va posar histèrica, des d’aquell dia jo sempre que veia un gos tenia molta por. Actualment m’encanten els gossos, però recordo haver-los tingut por.