PRÀCTICA 4. Mecanismes de defensa.

El conductisme entén el comportament basat en l’experiència. (Home màquina).

El cognitivisme creu que el comportament és el resultat d’allò que pensem i decidim.

A finals del s. XIX de la mà de S. Freud va sorgir la psicoanàlisi.

La psicoanàlisi estudia la dinàmica interior. (interaccions entre el jo, l’allò i el superjò). En la psicoanàlisi s'enten el comportament com la dinàmica interna entre el jo, l'allò i el superjò, tenint en compte que hi ha parts conscients i inconscients.

Freud era metge (neuròleg), aquest va estudiar la histèria amb Charcot a França. Va veure com la histèria no tenia base mèdica, que en les pacients no hi havia lesió física, sinó un trauma psicològic.

Freud i Breuer van realitzar el que es podria considerar el primer text de la psicoanàlisi: Estudis de la histèria.

La hipòtesi de S. Freud era que en les persones conviuen dos estats de consciència, així que elabora una teoria de la personalitat que més endavant ampliarà i farà un nou model.

Freud va proposar la teoria segons la qual els processos psicològics són regulats per una part oculta i desconeguda de la nostra personalitat, l’inconscient. ( fet revolucionari perquè en aquell temps només es tractaven els fets conscients).

Així que la persona era aquella entitat en la qual hi ha una part conscient i una inconscient.

L’estructura seria CONCIENT  / PRECONSCIENT  / INCONSCIENT

Així que el conscient seria allò que hom té d’ell mateix, d’allò que l’envolta i de la seva conducta. El preconscient seria la part en la qual un conjunt de processos psicològics latents però que es poden fer assequibles, és  dir, conscients, com records inconscients però que es poden fer conscients. I l’inconscient serien un conjunt de processos que actuen sobre la conducta però que s’escapen de la consciència, és on tenim els desitjos, traumes, impulsos, experiències...).

És pot comparar la nostre ment a un iceberg, ja que és més gran la part inconscient  que la conscient.

Hipòtesi: si tot el que passa al inconscient passes a la part conscient es provocaria un desequilibri psíquic.

Més endavant al 1923 Freud va millorar i polir aquesta teoria, proposant un nou model més útil i més explicatiu que es basa , en part, amb el primer model. També a la libido, que era molt important per Freud aquest concepte, per ell tenia un sentit més ampli, era com una energia vital dels humans.

Aquesta segona teoria de la personalitat considera tres parts: l’allò (id), el jo (ego) i el superjò (suiergo).

L’allò és la part més antiga de la nostra personalitat i la font de tota l’energia mental. És totalment inconscient i primitiva. El seu mecanisme de funcionament consisteix en la satisfacció immediata de les necessitats. Quan una persona neix fins als dos anys és únicament allò, només és instint. De l’allò, en contacte amb el món exterior naixerà el jo. L’allò no té valors morals ni actua pensant en els altres, només actua d’acord amb el principi de plaer.

El jo s’origina a partir de l’allò en el nen petit, als 2 anys. El jo té com a finalitat el contacte amb la realitat i l’autoconservació enfront d’aquesta realitat exterior. Quan actua el jo ha de considerar les conseqüències dels seus actes més enllà del possible plaer o satisfacció. Aquest criteri, que considera la realitat abans que el plaer, s’anomena principi de realitat, i s’oposa al principi de plaer propi de l’allò. El jo té elements del conscient –el contacte amb la realitat exterior, del preconscient –records i de l’inconscient –el contacte i el control de l’allò.

El superjò es construeix al voltant dels 5-6 anys, quan els nens i les nenes idealitzen la imatge dels pares i aprenen el sentit de les normes que cal respectar. Aquestes normes i prohibicions s’integren en la personalitat del nen i es converteixen en inconscients. Quan el superjò queda desenvolupat, representa la consciència i les paraules morals, és a dir, és el punt de referència moral de la persona. Les característiques dependran de la moral de cada societat i del model educatiu dels nens. En una persona adulta equilibrada el superjò ajuda el jo a controlar les exigències instintives de l’allò.

-        Les relacions entre el jo, l’allò i el superjò:

Les relacions entre el jo, l’allò i el superjò poden ser senzilles o molt complexes. En molts casos, són causa de més d’un conflicte psíquic, ja que el jo a de servir a dos amos: l’allò i el superjò.  Si estan d’acord no hi ha problema, però quan l’allò –mogut per l’instin i el principi de plaer- vol alguna cosa que el jo –la realitat- i el superjò –la moral- no poden acceptar s’origina una tensió i un conflicte intern, tan si guanya un com l’altre. El jo a d’intentar mantenir l’equilibri psíquic i eliminar les tensions.

Per tal d’ajudar al pobre jo que està tan pressionat per l’allò i el superjò, Freud diu que el jo disposa d’unes tècniques per evitar aquestes pressions : els mecanismes de defensa. Que més endavant Anna Freud (la seva filla) va realitzar una classificació d’aquests mecanismes i va escriure un llibre anomenat, el jo i els mecanismes de defensa.

Els mecanismes de defensa o recursos psicològics (estratègies emocionals) que serveixen per reduir les tensions que es creen quan el jo o el superjò no poden satisfer les demandes de l’allò. Els mecanismes de defensa funcionen reprimint una activitat o un desig o bé transformant el desig en una activitat socialment ben considerada, és a dir, constructiva.

Els mecanismes de defensa més importants són:

● La repressió: és el més corrent, el superjò frena els impulsos de l’allò. El jo intenta mantenir reprimits aquests desitjos, però són vius al inconscient. Cal emparar molta energia per mantenir els impulsos al inconscient.

● Negació de la realitat: consisteix a negar un fet real, o bé a deformar aquesta realitat. Deixar un esdeveniment en l’inconscient perquè no et veus en cor d’afrontar-lo. És la conducta típica del qui diu “ jo no ho he fet” quan en realitat és qui ho a fet, o de qui no vol reconèixer un fracàs o una frustració.

● Projecció: consisteix en veure en els altres sentiments o idees propis d’un mateix però que no es volen acceptar. La persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables, per tal d’ocultar-se a si mateix.

● Racionalització: consisteix a inventar-se arguments racionals per justificar la conducta que exigeix l’allò. Pretén trobar explicacions de tipus racional allò que vivim.

● Intelectualització: elaborar teories per evitar sentir pensaments, desitjos...Realitzar de forma imaginaria el que no passa en realitat.

● Formació reactiva: es tracta de manifestar una conducta externa contrària a un sentiment o afecte refusat. D’aquesta manera s’amaga el veritable sentiment que està reprimit.

● Regressió: Davant d’una dificultat o d’una situació inesperada, el nen o l’adult tenen un comportament propis d’èpoques anteriors, més infantils o inapropiades per l’edat.

● Desplaçament: Canviar un impuls en una direcció diferent. Exemple: has tingut molt mal dia a la feina, t’enfades (ho pagues) amb la teva dona.

● Sublimació: Consisteix a canviar l’objectiu de les pulsions (o també instints) cap a finalitats que socialment siguin acceptables i per tant tolerades pel superjò. L’art, la literatura, l’esport són resultats molt sovint de sublimació. Freud considera que aquest mecanisme de defensa dóna una sortida constructiva i eficaç a les pulsions. És la canalització constructiva d’un impuls potencialment perillós.

LA PRACTICA:

Després d’explicar-nos els mecanismes de defensa l’Ernest ens va dir que per la practica necessitaríem interioritzar el mecanisme de sublimació. Llavors ens va posar una diapositiva en la qual hi havia els 7 pecats capitals: la ira, la luxúria, la gula, la peresa, la supèrbia, l’enveja i l’avarícia. I ens va dir que en grups de tres persones intentéssim trobar amb una mica de gràcia dues sortides una constructiva i una destructiva alhora de canalitzar aquestes necessitats o experiències.

El meu grup format per : Ivet Martí, Vicky Guarinos i jo.

IRA:

Constructiva: anar al gimnàs, endreçar la casa, netejar, anar a ioga...

Destructiva: trencar objectes sense sentit, destruir portes , enfadar-te amb gent que no tenen culpa de res, pagar-ho em éssers estimats, arribar a ser un maltractador...

LUXÚRIA:

Constructiva: masturbació, trucar la parella, trucar a un amic amb el qual manteniu relació sexual, fer-te actriu porno...

Destructiva: violar, ser un pederasta, exhibir-te davant de la gent...

Una sortida seria anar de putes que en part seria constructiva si ets tu que hi va i destructiva alhora ja que si la persona que es prostituta és nimfòmana no crec que sigui molt bo canalitzar-ho d’aquesta forma.

GULA:

Constructiva : intentar mantenir la calma i no picar res entre hores i fer els 5 àpats del dia corresponents, posar-te a cuinar, anar a comprar al supermercat, dibuixar allò que et voldries menjar...

Destructiva: embotir-te i acabar patint bulímia, evitar menjar res i acabar amb anorèxia, robar menjar per tal de fer passar la gula, menjar tot allò que veus fins al punt de ser un caníbal.

PERESA:

Constructiva: tenir un horari regular de son, fer una petita migdiada de 30 minuts màxim, escoltar música, sortir a passejar, mirar una pel·lícula, llegir...

Destructiva: dormir a totes hores, estar apalencat tot el dia al sofà, convertir-te en un NINI.

SUPÈRBIA:

Constructiva: practicar un esport o realitzar qualsevol tipus d’activitat i saber-lo fer bé i tot i així tenir més ganes d’aprendre, ajudar als altres en allò que tu saps fer tan bé, fer un curset d’ampliació , presentar-te a un concurs, anar més enllà.

Destructiva: ser un cregut, pensar-te que ets el millor del món i trepitjar als altres, no ajudar als demes, acabar vivint només per treballar d’això, estar tot el dia pensant amb això.

ENVEJA:

Constructiva: saber que al teu amic li a passat alguna cosa que a tu també t’hagués agradat i alegrar-te’n. Anar a fer ioga per relaxar-te i desconnectar, fer esport, pintar un quadre amb aquest sentiment, utilitzar-la per anar més enllà i ser més potents...

Destructiva: Ignorar els demes, voler arribar a ser allò que no ets, arribar a matar la persona a la qual tens tanta enveja, sentir odi envers aquella persona...

AVARÍCIA:

Constructiva: tenir expectatives com a persona, anar a córrer per tal de desconnectar i pensar en altres coses, planejar un viatge, ser capaç de realitzar alguna cosa per tal d’obtenir diners a canvi com un sopar,vendre bollets de loteria, buscar feina...

Destructiva: robar, consumir sense sentit ( trastorn obsesiu-compulsiu), acumular coses sense sentit, ser un egoista i només pensar en tu, no comprar res per tal de no gastar...

Reflexió:

Els mecanismes de defensa són unes tècniques que inconscientment utilitzem totes les persones per evitar el malestar que ens provoquen les frustracions i els conflictes del nostre psiquisme.

El mètode de sublimació si s’utilitza bé pot arribar a trobar sortides molt bones a impulsos que poden ser perillosos com el sexe, la ràbia o la por.

Per exemple una persona que te un impuls sexual molt fort  pot acabar sent un gran actor de cine o fotògraf.

Per la contra, si es canalitza destructivament l’impuls pot acabar amb un trastorn i pot ser molt perillós tan per la persona com els del seu voltant.

Penso que els mètodes de defensa són útils en algunes situacions de la vida per poder tirar endavant, però que tampoc és bo utilitzar-los sempre, per exemple el de negació, negar un esdeveniment fins al punt de creure que no ha passat no és molt sa, o reprimir un sentiment pot arribar a causar-te una frustració més gran.