Una mica més de Freud i la seves teories:

PSICOANÀLISI:

Un dels conceptes claus de la teoria de la psicoanàlisi és el concepte d’instint, que de fet anomena pulsió. Per Freud els instints són difícils de definir, però imprescindibles per analitzar la vida humana. Representen una mena de força o energia constant que prové de dins del cos i que estan a la frontera entre la part psíquica i la biològica. Un instint té un origen (excitació), un objecte (el mateix cos o extern a ell) i una finalitat (restablir l’equilibri).

Freud deia que tots els éssers vius tenien dos instints: l’instint d’autoconservació i l’instint sexual. La força de l’instint sexual l’anomena LIBIDO.

Normalment els instints es regeixen per el principi de plaer, però molt sovint cal controlar els instints per tal d’evitar el dolor, en aquest cas es regeixen per el principi de realitat. La satisfacció dels instints és molt flexible.

Freud va donar molta importància a l’instint sexual en la vida de les persones. Considera que la sexualitat també té un origen, un objecte i una finalitat. L’origen és una zona erògena, aquesta part de l’organisme que estimula la sexualitat va evolucionant al llarg de la vida. L’objecte pot ser una persona d’un altre sexe, del mateix o el propi cos. La finalitat de la sexualitat és restablir aquest equilibri que neix de l’impuls sexual, la libido. Freud és el primer que parla de sexualitat infantil en tant que  aquesta és la primera etapa d’un procés que evolucionarà fins arribar a la sexualitat adulta. Aquesta concepció li va comportar molts problemes .

Per exemple: Carl.C. Jung i Alfred Adler és van distancia de la seva teoria dels instints, sobretot pel que fa a la libido.

Freud amb l’experiència clínica amb els seus pacients va demostrar que la causa de molts conflictes psíquics es trobava en algun trauma sexual de la infància o de la maduresa. Aquest fet i la seva teoria dels instints va portar-lo a elaborar una teoria de l’evolució de la sexualitat que explicaria molts conflictes dels seus pacients. Va dividir l’evolució de la sexualitat d’una persona en diverses fases. Aquestes etapes s’han d’anar superant, ja que si no es superen es produeix una fixació en la fase i això comportarà un seguit de conseqüències en el comportament.

Teoria de la sexualitat:

-          Fase oral:  en aquesta fase, el plaer sexual es produeix a la boca i els llavis. Durant aquest període coincideixen l’instint sexual i el d’autoconservació, perquè el fet de xuclar serveix per satisfer la gana de mamar. Se situa dels 0 als 2anys.

-          Fase anal: la zona erògena es relaciona amb l’anus i el fet de controlar l’expulsió dels excrements i el control dels esfínters. Se situa dels 2 als 3 anys.

-          Fase fàl·lica: la zona erògena se centra en els òrgans genitals, tant en els nens com en les nenes. Aquesta etapa se situa entre els 3 i els 5 anys. El factor més destacable d’aquesta fase és l’aparició de l’anomena’t complex d’Èdip. La mitologia grega parla d’Èdip com un personatge que va matar el seu pare, es va casar amb la seva mare i va esdevenir rei. Èdip no sabia que la persona que va matar fos el seu pare ni que la persona amb qui es casava fos la seva mare. Quan ho va saber, se’n va penedir i es va castigar arrencant-se els ulls. Freud creu que tots els nens, en aquest període , tenen un desig eròtic per la seva mare i veuen el pare com un rival. El mateix succeeix amb les nenes, però a l’inversa, senten un desig pel pare i contemplen a la mare com una rival (complex d’electra). Aquesta fantasia es resol amb importants conseqüències. En primer lloc, enriqueix la vida afectiva del nen o la nena en experimentar el sentiment d’amor-odi envers els pares. En segon lloc, serveix per trobar un model d’identificació sexual: el pare per al noi i la mare per la noia. I en tercer lloc, el nen o la nena, davant la por al càstig, aprèn a obeir als pares i en el seu interior comença a formar el superjò, la part moral de la personalitat.  Freud afirma que el complex d’Èdip, és un fet normal i general. Habitualment aquesta fase se supera de manera positiva i gens traumàtica. En llenguatge popular, s’utilitza l’expressió que les nenes són dels pares, i els nens, de les mares. Si no se supera correctament la fase fàl·lica, poden sorgir problemes a l’edat adulta.

-          Fase de latència: és un període en què disminueix d’interès sexual del nen o la nena. Al mateix temps s’interioritzen les prohibicions paternes i es va conformant el superjò. Dura entre els 6 i els 11 anys i és una etapa en què, habitualment els nens i nenes juguen separats, sense demostrar gaire interès entre ells.

-          Pubertat: en aquesta fase, la libido s’independitza totalment dels pares i arriba al seu grau de maduresa. L’objecte amorós és habitualment una persona de l’altre sexe i es manifesta un gran interès per la sexualitat, que coincideix amb una sèrie de canvis hormonals i fisiològics. Les tendències amoroses combinen la tendresa i la sexualitat. Correspondria a l’etapa de l’adolescència.

Els somnis:

Tradicionalment, s’han atribuït poders màgics als somnis o bé s’han considerat visions que anunciaven el futur. Des de la cultura grega amb els oracles o la cultura jueva amb els somnis d’inspiració divina, les persones han tingut un respecte sagrat pels somnis.

Freud va donar una nova visió del sentit del somni a partir de la seva experiència clínica. Segons Freud els somnis són manifestacions de l’inconscient i per tant són un camí privilegiat per conèixer l’inconscient de les persones. Sovint els somnis són desitjos de l’inconscient, de l’allò, que no poden ser acceptats pel jo o pel superjò. En aquesta senzilla estructura, els somnis representarien els desitjos no satisfets durant la vigília. Però normalment els somnis són més complexos. Cal distingir entre dos aspectes dels somnis: el contingut manifest i el contingut latent. El contingut manifest és allò que recordem d’un somni: situacions entranyes, inconnexes, sense lògica, que poden ser agradables o desagradables. El contingut latent són realment els desitjos de la persona que volia manifestar el somni. És a dir, que els somnis són manipulats, transformats o tal com es diu en psicoanàlisi censurats pel jo i el superjò. Allò que somiem, contingut manifest, és diferent allò que realment significa el somni, contingut latent. Aquesta circumstància fa que calgui interpretar els somnis per tal de conèixer què ens vol dir la persona amb aquest somni. Per poder interpretar un somni, cal conèixer en primer lloc la vida de la persona, quins fets importants ha viscut, quines persones l’envolten, etc. Aleshores el psicoanalista ha de relacionar el somni amb la vida de la persona i buscar-li un sentit. Una eina que pot ajudar al terapeuta és el fet que els somnis utilitzen símbols descriptius. Per exemple, una casa que representa el cos humà, els pares es presenten com a reis i reines, l’aigua que simbolitza el naixement, objectes que representen els òrgans sexuals masculins com pals, claus, ganivets, o femenins com bosses, caixes, portes, etc. Molts d’aquests simbolismes són característics de contes, la mitologia i el folklore i cal utilitzar-los amb molta prudència per què sovint un mateix objecte o situació pot simbolitzar coses diferents. Al capdavall, la interpretació d’un somni es basa en la capacitat d’anàlisi del psicoanalista i en el coneixement que tingui de la biografia del pacient.

S. Freud utilitza la interpretació dels somnis (la narració d’aquests) per tal de tractar les paràlisis histèriques, ja que el somni és el camí del inconscient per arribar al conscient. Charcot utilitzava la hipnosi per tractar les paràlisis histèriques, portant al pacient a un estat de consciència disminuït, mitjançant la interpretació dels somnis Freud intentava descobrir on era el trauma per tal de que la pacient afrontes aquest trauma i el fes conscient i així desapareixes la paràlisi. La persona integrava o acceptava en la consciència un record guardat en l’inconscient i el símptoma (paràlisi) desapareixia.

PRÀCTICA 4. Mecanismes de defensa.

El conductisme entén el comportament basat en l’experiència. (Home màquina).

El cognitivisme creu que el comportament és el resultat d’allò que pensem i decidim.

A finals del s. XIX de la mà de S. Freud va sorgir la psicoanàlisi.

La psicoanàlisi estudia la dinàmica interior. (interaccions entre el jo, l’allò i el superjò). En la psicoanàlisi s'enten el comportament com la dinàmica interna entre el jo, l'allò i el superjò, tenint en compte que hi ha parts conscients i inconscients.

Freud era metge (neuròleg), aquest va estudiar la histèria amb Charcot a França. Va veure com la histèria no tenia base mèdica, que en les pacients no hi havia lesió física, sinó un trauma psicològic.

Freud i Breuer van realitzar el que es podria considerar el primer text de la psicoanàlisi: Estudis de la histèria.

La hipòtesi de S. Freud era que en les persones conviuen dos estats de consciència, així que elabora una teoria de la personalitat que més endavant ampliarà i farà un nou model.

Freud va proposar la teoria segons la qual els processos psicològics són regulats per una part oculta i desconeguda de la nostra personalitat, l’inconscient. ( fet revolucionari perquè en aquell temps només es tractaven els fets conscients).

Així que la persona era aquella entitat en la qual hi ha una part conscient i una inconscient.

L’estructura seria CONCIENT  / PRECONSCIENT  / INCONSCIENT

Així que el conscient seria allò que hom té d’ell mateix, d’allò que l’envolta i de la seva conducta. El preconscient seria la part en la qual un conjunt de processos psicològics latents però que es poden fer assequibles, és  dir, conscients, com records inconscients però que es poden fer conscients. I l’inconscient serien un conjunt de processos que actuen sobre la conducta però que s’escapen de la consciència, és on tenim els desitjos, traumes, impulsos, experiències...).

És pot comparar la nostre ment a un iceberg, ja que és més gran la part inconscient  que la conscient.

Hipòtesi: si tot el que passa al inconscient passes a la part conscient es provocaria un desequilibri psíquic.

Més endavant al 1923 Freud va millorar i polir aquesta teoria, proposant un nou model més útil i més explicatiu que es basa , en part, amb el primer model. També a la libido, que era molt important per Freud aquest concepte, per ell tenia un sentit més ampli, era com una energia vital dels humans.

Aquesta segona teoria de la personalitat considera tres parts: l’allò (id), el jo (ego) i el superjò (suiergo).

L’allò és la part més antiga de la nostra personalitat i la font de tota l’energia mental. És totalment inconscient i primitiva. El seu mecanisme de funcionament consisteix en la satisfacció immediata de les necessitats. Quan una persona neix fins als dos anys és únicament allò, només és instint. De l’allò, en contacte amb el món exterior naixerà el jo. L’allò no té valors morals ni actua pensant en els altres, només actua d’acord amb el principi de plaer.

El jo s’origina a partir de l’allò en el nen petit, als 2 anys. El jo té com a finalitat el contacte amb la realitat i l’autoconservació enfront d’aquesta realitat exterior. Quan actua el jo ha de considerar les conseqüències dels seus actes més enllà del possible plaer o satisfacció. Aquest criteri, que considera la realitat abans que el plaer, s’anomena principi de realitat, i s’oposa al principi de plaer propi de l’allò. El jo té elements del conscient –el contacte amb la realitat exterior, del preconscient –records i de l’inconscient –el contacte i el control de l’allò.

El superjò es construeix al voltant dels 5-6 anys, quan els nens i les nenes idealitzen la imatge dels pares i aprenen el sentit de les normes que cal respectar. Aquestes normes i prohibicions s’integren en la personalitat del nen i es converteixen en inconscients. Quan el superjò queda desenvolupat, representa la consciència i les paraules morals, és a dir, és el punt de referència moral de la persona. Les característiques dependran de la moral de cada societat i del model educatiu dels nens. En una persona adulta equilibrada el superjò ajuda el jo a controlar les exigències instintives de l’allò.

-        Les relacions entre el jo, l’allò i el superjò:

Les relacions entre el jo, l’allò i el superjò poden ser senzilles o molt complexes. En molts casos, són causa de més d’un conflicte psíquic, ja que el jo a de servir a dos amos: l’allò i el superjò.  Si estan d’acord no hi ha problema, però quan l’allò –mogut per l’instin i el principi de plaer- vol alguna cosa que el jo –la realitat- i el superjò –la moral- no poden acceptar s’origina una tensió i un conflicte intern, tan si guanya un com l’altre. El jo a d’intentar mantenir l’equilibri psíquic i eliminar les tensions.

Per tal d’ajudar al pobre jo que està tan pressionat per l’allò i el superjò, Freud diu que el jo disposa d’unes tècniques per evitar aquestes pressions : els mecanismes de defensa. Que més endavant Anna Freud (la seva filla) va realitzar una classificació d’aquests mecanismes i va escriure un llibre anomenat, el jo i els mecanismes de defensa.

Els mecanismes de defensa o recursos psicològics (estratègies emocionals) que serveixen per reduir les tensions que es creen quan el jo o el superjò no poden satisfer les demandes de l’allò. Els mecanismes de defensa funcionen reprimint una activitat o un desig o bé transformant el desig en una activitat socialment ben considerada, és a dir, constructiva.

Els mecanismes de defensa més importants són:

● La repressió: és el més corrent, el superjò frena els impulsos de l’allò. El jo intenta mantenir reprimits aquests desitjos, però són vius al inconscient. Cal emparar molta energia per mantenir els impulsos al inconscient.

● Negació de la realitat: consisteix a negar un fet real, o bé a deformar aquesta realitat. Deixar un esdeveniment en l’inconscient perquè no et veus en cor d’afrontar-lo. És la conducta típica del qui diu “ jo no ho he fet” quan en realitat és qui ho a fet, o de qui no vol reconèixer un fracàs o una frustració.

● Projecció: consisteix en veure en els altres sentiments o idees propis d’un mateix però que no es volen acceptar. La persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables, per tal d’ocultar-se a si mateix.

● Racionalització: consisteix a inventar-se arguments racionals per justificar la conducta que exigeix l’allò. Pretén trobar explicacions de tipus racional allò que vivim.

● Intelectualització: elaborar teories per evitar sentir pensaments, desitjos...Realitzar de forma imaginaria el que no passa en realitat.

● Formació reactiva: es tracta de manifestar una conducta externa contrària a un sentiment o afecte refusat. D’aquesta manera s’amaga el veritable sentiment que està reprimit.

● Regressió: Davant d’una dificultat o d’una situació inesperada, el nen o l’adult tenen un comportament propis d’èpoques anteriors, més infantils o inapropiades per l’edat.

● Desplaçament: Canviar un impuls en una direcció diferent. Exemple: has tingut molt mal dia a la feina, t’enfades (ho pagues) amb la teva dona.

● Sublimació: Consisteix a canviar l’objectiu de les pulsions (o també instints) cap a finalitats que socialment siguin acceptables i per tant tolerades pel superjò. L’art, la literatura, l’esport són resultats molt sovint de sublimació. Freud considera que aquest mecanisme de defensa dóna una sortida constructiva i eficaç a les pulsions. És la canalització constructiva d’un impuls potencialment perillós.

LA PRACTICA:

Després d’explicar-nos els mecanismes de defensa l’Ernest ens va dir que per la practica necessitaríem interioritzar el mecanisme de sublimació. Llavors ens va posar una diapositiva en la qual hi havia els 7 pecats capitals: la ira, la luxúria, la gula, la peresa, la supèrbia, l’enveja i l’avarícia. I ens va dir que en grups de tres persones intentéssim trobar amb una mica de gràcia dues sortides una constructiva i una destructiva alhora de canalitzar aquestes necessitats o experiències.

El meu grup format per : Ivet Martí, Vicky Guarinos i jo.

IRA:

Constructiva: anar al gimnàs, endreçar la casa, netejar, anar a ioga...

Destructiva: trencar objectes sense sentit, destruir portes , enfadar-te amb gent que no tenen culpa de res, pagar-ho em éssers estimats, arribar a ser un maltractador...

LUXÚRIA:

Constructiva: masturbació, trucar la parella, trucar a un amic amb el qual manteniu relació sexual, fer-te actriu porno...

Destructiva: violar, ser un pederasta, exhibir-te davant de la gent...

Una sortida seria anar de putes que en part seria constructiva si ets tu que hi va i destructiva alhora ja que si la persona que es prostituta és nimfòmana no crec que sigui molt bo canalitzar-ho d’aquesta forma.

GULA:

Constructiva : intentar mantenir la calma i no picar res entre hores i fer els 5 àpats del dia corresponents, posar-te a cuinar, anar a comprar al supermercat, dibuixar allò que et voldries menjar...

Destructiva: embotir-te i acabar patint bulímia, evitar menjar res i acabar amb anorèxia, robar menjar per tal de fer passar la gula, menjar tot allò que veus fins al punt de ser un caníbal.

PERESA:

Constructiva: tenir un horari regular de son, fer una petita migdiada de 30 minuts màxim, escoltar música, sortir a passejar, mirar una pel·lícula, llegir...

Destructiva: dormir a totes hores, estar apalencat tot el dia al sofà, convertir-te en un NINI.

SUPÈRBIA:

Constructiva: practicar un esport o realitzar qualsevol tipus d’activitat i saber-lo fer bé i tot i així tenir més ganes d’aprendre, ajudar als altres en allò que tu saps fer tan bé, fer un curset d’ampliació , presentar-te a un concurs, anar més enllà.

Destructiva: ser un cregut, pensar-te que ets el millor del món i trepitjar als altres, no ajudar als demes, acabar vivint només per treballar d’això, estar tot el dia pensant amb això.

ENVEJA:

Constructiva: saber que al teu amic li a passat alguna cosa que a tu també t’hagués agradat i alegrar-te’n. Anar a fer ioga per relaxar-te i desconnectar, fer esport, pintar un quadre amb aquest sentiment, utilitzar-la per anar més enllà i ser més potents...

Destructiva: Ignorar els demes, voler arribar a ser allò que no ets, arribar a matar la persona a la qual tens tanta enveja, sentir odi envers aquella persona...

AVARÍCIA:

Constructiva: tenir expectatives com a persona, anar a córrer per tal de desconnectar i pensar en altres coses, planejar un viatge, ser capaç de realitzar alguna cosa per tal d’obtenir diners a canvi com un sopar,vendre bollets de loteria, buscar feina...

Destructiva: robar, consumir sense sentit ( trastorn obsesiu-compulsiu), acumular coses sense sentit, ser un egoista i només pensar en tu, no comprar res per tal de no gastar...

Reflexió:

Els mecanismes de defensa són unes tècniques que inconscientment utilitzem totes les persones per evitar el malestar que ens provoquen les frustracions i els conflictes del nostre psiquisme.

El mètode de sublimació si s’utilitza bé pot arribar a trobar sortides molt bones a impulsos que poden ser perillosos com el sexe, la ràbia o la por.

Per exemple una persona que te un impuls sexual molt fort  pot acabar sent un gran actor de cine o fotògraf.

Per la contra, si es canalitza destructivament l’impuls pot acabar amb un trastorn i pot ser molt perillós tan per la persona com els del seu voltant.

Penso que els mètodes de defensa són útils en algunes situacions de la vida per poder tirar endavant, però que tampoc és bo utilitzar-los sempre, per exemple el de negació, negar un esdeveniment fins al punt de creure que no ha passat no és molt sa, o reprimir un sentiment pot arribar a causar-te una frustració més gran.

PRÀCTICA 3. Distorcions cognitives

L’Ernest va començar la classe com de costum, fent un petit resum de la classe anterior, i així mostrar-nos que d’un mateix esquema sorgeixen diverses teories cada vegada més ampliades i complexes.

Si no recordo malament el primer en estudiar la ment va ser Wunt al 1879 (estructuralisme), més endavant amb W. James estudia les funcions de la ment (funcionalisme), en aquesta època la psicologia era descrita com l’estudi dels estats de consciència. Llavors vindria Freud (psicoanàlisis) però aquest no l’hem tractat, per tant considerem un salt en el temps i sorgeix el conductisme amb J. Watson, com antecedent tenim a Paulov amb el condicionament clàssic ( E/R). Watson mitjançant el condicionament clàssic intenta modificar les conductes per tal de fer desaparèixer les fòbies. El conductisme trenca amb la descripció de psicologia, ja que aquest definia la psicologia com l’estudi dels comportaments o conductes observables, per tant es deixa d’estudiar tot allò que no podem veure, és a dir, la memòria, els pensaments, els sentiments, les emocions, etc.

Més endavant Skinner continua experimentant amb el conductisme, aquest però es basa en el conductisme operant ( E/R/C) per tal de modificar les conductes.

Un exemple d’aquestes tècniques de modificació de conducta seria el programa del canal “cuatro”: la “supernani”.Aquestes tècniques volen augmentar o disminuir una conducta mitjançant premis- càstigs.

Una de les tècniques també utilitzades per modificar la conducta és la tècnica aversiva, aquesta no pretén augmentar o disminuir una conducta, sinó que pretén que desaparegui. Per exemple: durant els anys 50-60 es creia que la homosexualitat era una malaltia mental, cosa que no és certa perquè la orientació sexual es produeix en l’intrauterí i aquesta es immodificable, la tractaven mitjançant tècniques aversatives.

Més endavant sorgeix el cognitivisme de la mà de A. Elhis i A.T.Beck, aquests estudiaven tan la conducta observable com la no observable, és a dir, la caixa negra del conductisme, les emocions, sentiments, memòria...

El cognitivisme es basa en l’organisme, li dona molta importància al fet de que les persones pensem, que filtrem la informació abans de donar una resposta. Així que es va fer més complex l’esquema : Estímul/ Organisme / Resposta / Conseqüència

             

Beck (1967,1976) defineix la teràpia cognitiva com: “és un sistema de psicoteràpia basat en una teoria de la psicopatologia que manté que la percepció i les experiències del individu determinen els seus sentiments i la conducta”

Per la psicologia cognitiva el fet de que es produeixi un trastorn depressiu en una persona és perquè aquesta té pensaments inadequats. ( exemple: molt pessimistes durant un temps continu)

Per els cognitivistes la manera de tractar-la seria ajudar a la persona a canviar la manera de pensar.

És aquí quan podem definir que és una distorsió cognitiva. Són pensaments que tenen una conseqüència negativa i/o desagradables en els estats d’ànim d’una persona. Hi aquests afecten a la seva vida la manera d'actuar o pendre una descisió.

Tan Beck com Elhis van realitzar classificacions dels diversos tipus de distorsions cognitives.

Una manera de classificar-les seria:

1. Generalització excessiva.
2. Abstracció selectiva.
3. Polarització o pensament de tot o res.
4. Desqualificació d’allò positiu.5. Lectura del pensament.
6. Endevinar el futur.
7. Magnificació i minimització.
8. Raonament Emocional.
9. Etiquetar erròniament.
10. Autoinculpació.
11. Personalització.
12. Imperatiu categòric.

La practica consistia en fer grups de 3 persones per tal de posar dos exemples a cada tipus de distorsió per tal de poder-les entendre i interioritzar millor.

El meu grup està format per en Jose Luis Gala, la Paula Galán i jo.

1-    Generalització excessiva:

-      Un marroquí m’ha robat el mòbil, per tan tots els marroquins roben.

-      Una dona té un accident de cotxe, per tan les dones no saben conduir.

2-    Abstracció selectiva:

-      Una persona treu molt bona nota en un examen, però només és capaç de recordar que ha fallat una pregunta.

-      Una persona que té molt bona relació amb la seva mare, s’hi discuteix per una petita tonteria, només recorda que si a discutit és com si mai haguessin tingut cap tipus de relació amistosa.

3-      Polarització o pensament de tot o res:

-      Una persona s’enfada amb els seus amics: tots els amics/amigues amb traïcionen.

-      Una persona que ha suspès un examen de cotxe: mai l’aprovaré!

4-    Desqualificació d’allò positiu:

-      Treus molt bona nota en un examen, però tot i així t’infravalores, ja que tothom ho hagués fet, segur que les notes són molt altes...

-      Una amiga t’ha fet un regal, i tu només creus que ho ha fet per interès no perquè t’aprecií o et valori com amiga, sinó perquè vol alguna cosa a canvi.

5-    Lectura del pensament:

-      No em posaré mini falda perquè pensaran que sóc una fresca.

-      No faré acudits masclistes ja que creuran que ho sóc.

6-    Endevinar el futur:

-      Segur que ningú se’n recordarà del meu aniversari.  

-      Una amiga, el teu novio o els teus pares et diuen que han de parlar amb tu. Segur que està enfadada perquè l’altre dia no vaig poder anar a veure-la. Segur que em deixarà, segur que no m’estima. Segur que estan enfadats...

7-    Magnificació o minimització:

-      La meva mare és la millor del món.

-      Quan arriba Nadal i fas l’amic invisible, el teu regal era molt millor que el que t’ha tocat, ja que tan regalat el pitjor de tots els regals.

8-    Raonament emocional:

-      Estic saturada, sóc tonta no m’entra res.

-      Em sento sola, ningú m’estima  i per això estic així.

9-    Etiquetar erròniament:

-      Segons la manera de vestir de la persona ja li etiquetem una manera de ser, un tipus de caràcter o un altre. Veiem una persona que va vestida de marca, “vaya pijo”.

-      Totes les rosses són tontes. Com l’acudit de “ las rubias no somos tontas” , això és un grup de noies que totes són rosses i canten las rubias no somos tontas, las rubias no somos tontas, dame una R, dame una U dame una__ las rubias no somos tontas!

10-Autoinculpació:

-      Veus el/la noi/a que t’agrada i no li dius res. És que l’hauria d’haver parat, sóc tonta l’hauria d’haver saludat...

-      Tens una amiga o una persona que aprecies que ha estat maltractada, ella recau torna amb el seu maltractador. És que l’hauria d’haver portat al psicòleg, no l’havia d’haver deixat sola...

11-Personalització:

-      Com que he parlat amb el professor de la matèria x segur que estic aprovat, perquè em mirarà diferent.

-      Has estat estudiant molt per un examen amb la teva companya de classe, tu treus molt bona nota i ella suspèn. Segur que és culpa meva perquè no li he sapigut explicar bé...

12-Imperatiu catagòric:

-      Has suspès un examen, és que hauria d’haver estudiat més, no hauria d’haver sortit el dissabte, hauria d’haver anat a dormir més d’hora, etc.

-      Has plegat tard de treballar, no hauries d’haver parlat amb la teva amiga, no hauries d’haver anat a berenar...

Reflexió:

Quant l’Ernest ha classe ens estava explicant què eren les distorsions cognitives i la classificació d’aquestes, vaig percebre que jo també tenia pensaments distorsionats ja que a vegades jo també he endevinat el futur (6) o he llegit el pensament (5). Per això no em va sorprendre tractar aquests tipus de pensaments, crec que si sempre tens pensaments en els quals t’infravalores, et comptabilitzes o et subestimes doncs això fa que la teva vida quotidiana sigui més pessimista i que el teu estat d’ànim canviï i estiguis més trist, indefens, irritable...

Però crec que tenir pensaments distorsionats és una cosa normal fins a un cert punt, ja que tothom alguna vegada ha pogut tenir algun tipus de pensament distorsionat, ja sigui el de magnificació, el de generalització excessiva o qualsevol altre. Penso que el problema està quan aquests pensaments són continus, és a dir, en tot moment penses que ets tu el culpable o sempre ets capaç de llegir el que pensen els altres. És aquí quan s’ha de tractar, ja que els tens de forma excessiva i persistent i això fa que aquests pensaments afectin a la persona i a la seva vida personal, professional, familiar...

També afegiria que el que em sorprèn és que els anomenem pensaments distorsionats , quan en la nostre societat pensar d’aquesta forma és el més normal, si ens fixem en la televisió totes les series els personatges tenen aquests tipus de pensaments. També és molt comú en nosaltres fer generalitzacions i etiquetar a la gent, però és que tot funciona així, per exemple: en una escola es divideixen els alumnes en 3 grups : els avançats, els normals, i els que els hi costa.

Fent referència a la pràctica, quan en grups de 3 vam haver de buscar dos exemples per cada distorsió cognitiva, vam tenir alguns problemes per diferenciar els tipus de distorsions, ja que algunes són molt semblant i d’altres engloben a un altre tipus de pensament. Almenys això és el que penso, per exemple: l’autoinculpació (10) és molt semblant al imperatiu catagòric (12) o també s’assemblen les generalitzacions excessives (1) amb etiquetar erròniament (9). Però a part d’això ens va ser força fàcil trobar exemples.

PRÀCTICA 2. Dessensibilització sistemàtica

L’Ernest  va començar la classe fent un petit resum  de la classe del dilluns anterior.

Així que ens va explicar que al 1879, Wunt va estudiar l’estructura de la ment (estructuralisme). A finals del segle XIX, W. James es dedica a estudiar les funcions de la ment (funcionalisme). Durant aquest temps es descrivia la psicologia com l’estudi dels estats de consciència, però a finals de segle XIX  i inicis de segle XX amb J. Watson hi va haver un salt en el temps i amb el conductisme es trencar amb aquesta definició de psicologia.

El conductisme deia que la psicologia nomes podia estudiar els comportaments o conductes observables.

Watson és basa en el conductisme clàssic: estímul-resposta. Aquest es basa en l’aprenentatge per associació. Mitjançant un seguit d’experiments Watson va demostrar com es poden crear les fòbies. Per exemple: un soroll fort ( estímul) la resposta és un espant. Watson associa un soroll fort amb un peluix blanc (estímul) la resposta és un espant (por). Per tant la persona  ara tindrà por els peluixos blancs.

El condicionament clàssic té origen amb I. Paulov que va fer experiments amb gossos per mirar el seu comportament.

Més tard Skinner continua  experimentant amb el conductisme, però aquest es basa en el condicionament operant : estímul-resposta-conseqüència. Aquest es basa en l’aprenentatge per les conseqüències. Aquest va veure que una resposta es repetiria més o menys segons la conseqüència d’aquesta.

Desprès d’aquesta explicació vam arribar a un nom, el de Mary Cover Jones, aquesta va demostrar que les fòbies es poden deixar de tenir, una forma d’aconseguir-ho és amb la dessensibilització sistemàtica. Mary Cover Jones, creia que igual que podíem aprendre a tenir fòbies, també podíem desaprendran.  Només calia presentar allò que fa por en estat de relaxació i aquest passarà a deixar de fer por de mica en mica.

Una definició tècnica seria: la dessensibilització sistemàtica és un mètode psicoterapèutic dins el marc de les teràpies cognitivo-conductuals, l'eix fonamental del qual és l'aproximació successiva del subjecte a contextos (de més o menys intensitat) que li poden produir malestar físic i/o psicològic fins que, de mica en mica, el malalt ja no mostra cap mena de símptoma davant l'objecte que anteriorment li provocava ansietat. 

La practica anomenada dessensibilització sistemàtica, consistia en que amb deu passos aconseguíssim fer desaparèixer una de les dues fòbies següents:

1-   Un nen de set anys està mirant la televisió amb la seva avia i  veu l’accident d’un autobús en el qual moren moltes persones, aquest nen el dia que ha de pujar un autobús no vol, ja que li té por.

2-   Una nena a la que li a picat una abella, un dia al col·legi s’adona que el pati està ple d’abelles i se’n va corre’ns cap a classe i no vol sortir a jugar amb les seves amigues, tot i ser obligada.

El meu grup per realitzar aquesta pràctica està format per:la Roser Pèrez, la Jackelin Lozano i jo. Nosaltres em escollit el cas 2, el de la nena que té por a les abelles.

Els deu passos a seguir:

1-   Dibuixar una abella tal i com ella la veu.

Així podrem veure quina visió té ella d’aquesta, i saber com enfocar els passos següents.

2-   Mirar els dibuixos animats de “l’abeja maya”, portar-li un peluix o joguina d’aquesta.

Així es sentirà més propera a elles, s’adonarà de que no són dolentes, i que també juguen, tenen família i amics.

3-   Observar fotografies d’abelles reals.

Perquè pugui percebre l¡aspecte real d’aquestes, com són...

4-   Mirar documentals sobre aquestes, explicar que fan, com s’organitzen, i a ser possible portar mel perquè la tasti i jugui amb ella.

Així podrà passar-s’ho bé amb la mel fabricada per aquests animalons que tanta por li fan. Veure com hi ha persones que treballen amb abelles dia a dia.

5-   Portar una abella dins d’una capsa de vidre perquè la pugui veure de ven a prop.

Podrà observar-la de ven a prop i veure com aquesta és inofensiva.

6-   Anar a l’aula més propera al rusc d’abelles del pati, perquè vegi com els nens i nenes juguen a prop.

Així veurà com els seus companys juguen sense cap tipus de problema, i que les abelles no els molesten.

7-   Anar aquesta aula i que la nena obri la finestra.

És un pas important, ja que la nena no volia anar al pati per por a les abelles si aconseguim que obri la finestra més propera al rusc estarem a prop de que la nena pugui sortir al pati sense cap mena de por.

8-   Sortir al pati, lluny de la zona del rusc, acompanyada.

Aquest també és un pas rellevant ja que si surt el pati tenim molt de guanyat. Si aconseguim aquest pas, els dos següents segurament seran molt fàcils d’aconseguir.

9-   Sortir al pati acompanyada a jugar.

10-               Sortir al pati a jugar, sola.

Sempre abans de realitzar un pas la nena haurà d’estar relaxada, per tant utilitzarem tècniques de relaxació. Si aquesta mentre s’està fent un dels passos s’angoixa, deixarem el que estiguem fent per una altre sessió. Com no podem percebre com reaccionarà la nena davant de cap de les 10 fases anomenades no podem saber si el procés que hem realitzat és adequat o no, per tan penso que si el portéssim a terme hauríem de seguir l’ordre establert, primer el pas 1 desprès el 2, i així successivament ¡ que mentre el realitzéssim podríem afegir les modificacions necessàries perquè la nena pogués deixar de tenir fòbia aquests animals.

Petita reflexió:

La dessensibilització sistemàtica és una teràpia per tractar les fòbies que crec que és força interessant, no se fins a quin punt pot arribar a ser útil. Ja que hi ha persones molt propenses a tenir fòbies o que tenen una fòbia des de fa molt de temps i potser seria una mica difícil treure-li mitjançant aquest tipus de teràpia. M’agradaria saber quins tipus de teràpies hi ha per tractar les fòbies a part d’aquesta.

Em va sobtar quan a l’aula vam dir que hi havia pors evolutives, com la por a la foscor, a la mort, als monstres, etc. Mai m’hi havia parat a pensar.

Crec que és veritat que molts podem arribar a tenir fòbies per influencia del nostre entorn, dels nostres pares o germans, com vam dir a l’aula. Per exemple jo de petita no tenia por als gossos i sempre i jugava quan en veia un, però la meva mare un dia anàvem caminant pel carrer i en vam veure un, ella es va posar histèrica, des d’aquell dia jo sempre que veia un gos tenia molta por. Actualment m’encanten els gossos, però recordo haver-los tingut por.